Els guants

Quan era petit sempre esperava amb il.lusió l'arribada de l'hivern. Amb les primeres fredorades la seva mare, juntament amb la roba pròpia d'aquella època de l'any, li donava la bufanda i els guants. D'aquelles dues peces de roba tant simples, la que li agradava més eren els guants. No se'ls volia treure ni per anar a dormir. Portar les mans protegides per aquelles fundes el feia d'alló més feliç. Cada dia somniava que quan fos gran voldria tenir un ofici en el que sempre pogués portar guants.

Les seves primeres passes al món laboral van ser en un supermercat, a la secció de peixateria. Tant li feia filetejar un rap com tallar a rodanxes un lluç, però sempre amb els seus guants de goma de color blau posats. Malauradament aquells guants li produien al.lergia i va haver de plegar.

Va trobar una altra feina en una fundició de metalls. Tot el dia feinejava amb els seus matussers i gruixuts guants, remenant eines i ferros roents enfundat dins d'aquella ferma protecció. Però la feina era mssa dura per a la seva miserable condició física i també ho va haver de deixar.

Fent un esforç molt gran i alternant alhora amb feines esporàdiques va començar a estudiar la carrera de medicina. Mentre feia de jardiner, matarife, monitor d'esquí o baxador amater, va anar estudiant de valent i finalment va aconsseguir els seu dessig, es va convertir en cirugià.

Operava totes les hores de que era capaç i era un home feliç estrenant uns magnífics guants de làtex cada dos per tres. Hi havia dies que n'arribava a estrenar més de deu parells, i allò el feia sentir un home afortunat. Amb el pas del temps el fet de portar gairebé sempre les mans cobertes amb guants de làtex li va començar a passar factura. La suor i la calor de les sales d'operacions el van portar a patir una greu infecció per fongs de difícil tractament i finalment va haver d'aabar per deixar la professió.

Molt deprimit i amb els ànims sota mínims, va emprendre un llarg viatge que el va portar fins a Boston. Finalment allí va trobar la feina de la seva vida. Guants de pell natural, suaus, flexibles i tendres que s'adaptaven a les seves mans com una segona pell i sense cap mena de problema. La feina era prou discreta per a passar desaparcebut en aquella gran ciutat. Però per desgràcia entre la policia i la premsa, van esborrar el seu feliç anonimat i van engegar en orris la seva recent estrenada i retrobada felicitat:

HA TORNAT L'ESTRANGULADOR DE BOSTON !!!

L'home de paper

Hi havia una vegada un home de paper. L'home de paper estava fet d'una altra pasta que els homes que l'envoltaven.

L'home de paper sovint tenia la ment en blanc, meditava.

Però l'home de paper tenia tres grans pors que l'impedien anar pel món tranquil.Una de les pors era el foc, sempre patia que una petita guspira se li atansses massa i el socarrimés sobtadament. Una altre por que el torturava era l'aigua, quatre gotes mal comptades el podien deixar convertit en una piloteta arrugada i ja ningú no el reconeixeria. I la seva tercera gran preocupació era el vent, sempre havia temut que un cop d'aire el portés més enllà d'on ell volia anar.

Però l'home de paper, malgrat aquestes pors, s'esforçava en sortir al carrer cada dia i buscar un escriptor que li dones quatre paraules, un nen que li dibuixés un gargot o una dona de paper que l'ajudés a fer una llibreta amb molts nens de paper.

L'únic dia que no volia sortir al carrer en tot l'any era el 28 de desembre per què el seu pare li havia advertit que si sortia, el més fàcil que era que acabés fent llufa...

L'home de gel

Hi havia una vegada un home de gel. Contràriament al que pensava molta gent, l'home de gel no era precisament un súper heroi, més aviat al contrari. L'home de gel només era un home com qualsevol altre.

Quan era petit era un glaçó, però aixó no semblava importar-li a ningú.

L'home de gel creia que no podia evitar ser fred, al cap i a la fi la seva constitució així el feia ser. Però ell sabia que la seva fredor era només en aparença. A dins del seu pit hi tenia un cor com tothom. Un cor que bategava sang calenta amb força i decisió cap a les seves extremitats i que el mantenia viu.

Però l'home de gel estava trist.

L'home de gel procurava que la escalfor de la seva sang no fongués el seu cos. L'home de gel pensava que si deixava sortir tota la seva escalfor es fondria i no en quedaria res més que un petit bassal d'aigua.

Però l'home de gel estava equivocat, sota la pètria i gelada capa que el cobria hi havia un cos de carn com el de tothom. Carn càlida i suau, carn capaç de sentir esgarrifances i també la tebior d'uns llavis, carn capaç de donar escalfor a un altre cos. I sota la carn hi tenia sentiments, la majoria tendres i suaus com el vellut.

Però l'home de gel no ho sabia i continuava trist i pensatiu sota la fredor que l'havia vist nèixer.

L'home de gel era una mica tonto, però això tampoc no ho sabia....

19 baixos

(Obro avui una recuperació d'un seguit de fotocontes que vaig fer i que son publicats a un fotobloc abandonat i que sosopito que ja no deu mirar ningú. Podria ser que algú que llegeixi aquest bloc recordi aquests contes, espero que com a mínim en tingui un bon record...)

De fet diuen que ni hi ha res segur, bé potser la mort potser si, però ara no és el cas.

Pel que sembla, i que consti que tampoc no és segur del tot, la Blancaneus i els set nans, després de comprovar que el príncep era un caragruixut que només anava darrera de la Blancaneus per aprofitar-se'n, el van fer fora de casa.

Aquest desengany tant gran, d'ella i dels sets nans, els va abocar cap a activitats evasives, disperses i potser pecaminoses, en tots els sentits de les paraules, tant el bo com en el dolent.

I primer, com que la Blancaneus era molt joveneta, en aquella casa es va cometre estupre. Més endavant i amb la majoria d'edat van passar al fornici i la fornicació. Seguint una regular alternança de gran a petit, tots els nans anaven passant pel catre.

Amb el temps i desprès de diversos embarassos, la Blancaneus tenia ja dotze fills, tots nans com els seus pares.

Un bon dia, va tenir la pensada de posar una placa al damunt de la porta, per què tothom sabés qui vivia en aquella casa, i jo que passava per allí la vaig fotografiar.

Text segrestat de la segona edició de : "Contes i llegendes, 2ª part. Mai de la vida trobareu segones parts bones"

Després he pensat que no hi ha dos sense tres.......

El meu llibre

Finalment el meu llibre ha sortit al carrer. Han estat tres anys de feina continuada, cercant els mots més addients i investigant fins al més mínim detall. La feina i el resultat final han estat però, d'alló més gratificants. Per a els escriptors que un llibre surti al carrer és la culminació d'un seguit d'esforç i treball. Es podria dir, i perdoneu si la comparació es massa ambiciosa, que tenir un llibre al carrer és com tenir un fill. Al cap i a la fi un llibre en certa manera també surt de les nostres entranyes i sempre esperem el millor per a ell.

La veritat es que quan he vist el relligat amb gairebé dues centes pàgines me'n he sentit profundament orgullós. L'he agafat amb les meves i gairebé l'he bressolat com si fós un nadó. Fa olor de tinta fresca, fa olor de paper i quan l'he obert per primer cop he sentit aquell petit murmuri dels fulls oferint-se als meus ulls. Com us he dit, ha estat fantàstic. Després l'he tornat a tancar i l'he abraçat amb força i l'he tingut una estona a prop del meu pit, com si volgués que sentís el bategar del meu cor i sabés que no està sol en aquest món.

Però és clar, els llibres a casa de l'autor no hi fan res de res, per això li he explicat que ara el que calia era que sortís al carrer i que tothom el veiés, que tothom en prengués consciència de la seva existència i que fós una eina de profit que perdurés en el temps.

I és per aixó que finalment el meu llibre avui ha sortit al carrer.

I perdoneu si sóc una mica bleda, però pateixo per ell. És gairebé un nounat, és petit i pateixo per si no sap tornar a casa. Si us el trobeu o el veieu, si us plau, feu-m'ho saber, que l'aniré a buscar de seguida...

Càstig...

I ara vosaltres tres esteu castigades. No hi fa res que sigueu més grans, més altes i més el que us doni la gana. Quan es diu una cosa cal fer-la i prou. No ens podem saltar les normes a la torera i fer el que ens doni la gana. I no us queixeu que encara podia haver estat molt pitjor...

Estaveu avisades des de el primer dia, no calia que pensessiu res, no calia que decidissiu res, només havieu de complir les ordres i res més. No és pas tant difícil d'entendre oi ?

Doncs no. Les senyoretes havien de fer el que els donava la gana i ja me les tens una per aquí, l'altre per allà i la tercera encara més enllà. Fent i desfent sense solta ni volta. Heu provocat un embolit tant gran que si ens descuidem això ja no hi ha qui ho arregli. Sort que us hem vist a temps i us hem pogut retirar de circulació.

Si, ho sento, esteu castigades de cara la paret fins a nova ordre. I un altre dia quan us diguin que heu de prohibir, doncs prohibiu i prou. No som amants de les fantasies els que prohibim. Ho heu entès ? Espero que no torni a passar.

I ara em deixes ?

Ja sé que aquestes coses passen a vegades, que son coses de la vida. Però la veritat es que sembla que no recordis tot el temps que hem estat junts i totes les coses que hem compartit. Recordo quan vaig arribar, aleshores tot eren carantoines i bones maneres. La primera vegada que vam estar junts va ser fantàstic. Recordo l'aigua tèbia, al seu punt, ni massa freda ni massa calenta. I aquell sabó... Què no te'n recordes d'aquell sabò, escumós a base de bé i amb aquella fragància de cítrics acabats de collir de l'arbre ? Que potser no vam estar bé ?

I després tots aquells esmorzars, dinars i sopars...no hem diràs que no van estar bè oi ? Ja entenc que no els recordis tots, però algun si que el deus recordar amb un especial afecte.

He de reconèixer que sempre m'has tractat bé i jo crec que t'he correspost sempre estant a l'alçada de les circumstàncies. Mai no has sentit sortir de mi ni una sola queixa, més aviat al contrari, sempre m'has trobat disposada a satisfer les teves necessitats. Tots els dies a totes les hores i, no ens enganyem... a voltes a hores bastant estranyes. I mai no he dit ni piu.

Es per tot això que no entenc ara la teva postura, realment estàs convençut que ara és el moment de que ho deixem ? Pensa que és una llàstima, ara estem compenetrats i sabem del cert el que esperem l'un de l'altre. Estàs segur que em vols deixar ? Que hi ha algú més ?

A veure, anem a pams. Tot el que dius és cert i m'afalaga el teu discurs, però no oblidis que tu ets una esponja de rentar els plats. I una cosa més, si que hi ha algú més : hi ha una esponja nova.

La tanda

Aquell havia de ser el partit del segle i a fe de Déu que ho va ser. Els millors jugadors del món enfrontats en el partit que era decisiu per a ratificar i confirmar realment quin dels dos equips era el millor del món. L'estadi com és natural era ple de gom a gom i per primer cop a la història dels mitjans de comunicació es retransmetia el partit per tots els canals de televisió del planeta (incloent-hi els infantils, els de reportatges de lleons del Serengueti i els pornogràfics). Absolutament tothom ho volia veure. Pel que sembla es va aconsseguir un share del 110% ( diuen que les dones embarassades es van posar auriculars a la panxa per què els encara nonats seguíssin la retransmissió).

El partit va començar amb puntualitat i l'estat de la gespa era excel.lent (de fet feia anys que l'estaven preparant i cuidant per l'ocasió).

A la primera part el joc no va assolir les expectatives del públic, els jugadors es mostraven conservadors i segurament la por de cometre un error va tenallar el seu habitual joc excels.

A la segona part van sortir amb més ganes i just quan faltaven deu minuts la màgia de l'esport va aparèixer al camp i tothom volia marcar el gol de la victória. Quan un equip atacava ho feia amb els onze jugadors i en correspondència l'altre equip es defensava també amb tots onze. Era una lluita acarnissada contra rellotge. Però ni els uns ni els altres van tenir encert i el partit va acabar amb un trist empat sense gols al marcador.

Realment la prórroga va passar sense pena ni glòria, l'esforç que van fer tots els jugadors a les acaballes del partit els va portar a esperar que passessin els minuts i jugar-s'ho tot al que en diuen la loteria dels penals.

El reglament era clar, una primera tanda de cinc i en cas d'empat, xuts alternatius fins que algú fallés. I aquest va ser el problema principal, després d'això el reglament no deia res més.

Cap a les dues de la matinada, quan el marcador era d'empat a vuitanta set gols, el públic va començar a desfilar cap a casa. L'endemà al matí, amb un resultat d'empat a quatrecents trenta dos, algunes televisions van començar a deixar la retransmissió i tornaren a la seva programació habitual.

L'extenuació dels jugadors va portar a la federació a permetre que també xutèssin els reserves primer i després els jugadors de les categories inferiors. Però no hi havia manera de trencar l'empat.

Uns mesos més tard, es va celebrar el penal 25.000 amb una botifarrada al voltant del camp i dos anys més tard hi va haver jugadors del primer equip que van aprofitar per penjar les botes i acomiadar-se de l'afició. Va ser tot molt emotiu.

387.944 penals després de començar aquella tanda, es va produir un fet insòlit en el món de l'esport i va ser que van començar a tirar penals els fills dels jugadors que havien començat el partit i després de cada llançament, l'àrbitre que ja rondava els seixanta anys, els donava una medalla commemorativa.

Pels amants de les estadístiques puc apuntar que fins a dia d'avui, han canviat de porteria 8.394 vegades (per a replantar la gespa i tasques de manteniment en general), l'estadi ha estat remodelat 6 cops (sempre per reduir-ne l'aforament fins a deixar-lo en 200 persones que acostumen a ser els familiars i acompanyants dels jugadors que els toca tirar), els marcadors electrònics s'han canviat 893 vegades (sempre pensant que amb un dígit més ja n'hi hauria prou), el senyor de la paradeta dels franfurts es va jubilar el dia del penal 1.000.000 i va convidar a tots els assitents a una ronda abans de tancar la paradeta, sempre s'ha xutat amb el mateix model de pilota que es canvia cada 10.000 xuts, i moltes coses més que ara no em venen a la memòria.

El cas es que han passat ja 35 anys des de aquell dia i encara es continuen tirant penals amb el mateix resultat d'empat. Gent de tot el món quan ve a la ciutat passa per l'estadi i es fa una fotografia al costat del marcador.

I això no es massa preocupant tot plegat. El problema el tindrem quan juguin la final de bàsquet els dos millors equips del món. Es veu que el reglament diu que en cas d'empat, s'anirant fent llançaments des de la línia de tir lliure fins que algú falli. I la veritat, veient com estan les coses, això em fa mala espina.

Papallones a la panxa (conte trist)

Hi havia una vegada un home que no sabia si sabia estimar. Un bon amic seu li va dir que per saber-ho només calia esperar a sentir la sensació de tenir papallones a la panxa. Però com que no s'acabava d'imaginar aquesta sensació per a poder-la identificar va anar al bosc i va començar a agafar totes les papallones que trobava i les va posar en un pot de vidre. Quan va arribar a casa va obrir el pot i va intentar que les papallones es posessin al damunt de la seva panxa per saber que se sentia. Però les papallones van marxar volant i l'home no va sentir res.

L'endemà va tornar al bosc i en va recollir més, quan va tenir el pot ben ple va tornar cap a casa.

Abans de fer res va telefonar al seu amic i li va demanar per la sensació de les papallones a la panxa. El seu amic li digué :

És difícil d'explicar amb paraules, potser el més aproximat seria la sensació que deuen fer unes quantes papallones volant dins de la teva panxa.

Dins de la panxa...Li va semblar que ja ho havia entés. Va obrir el pot amb molt de compte i es va començar a menjar les papallones que havia caçat però sense mastegar-les, se les anava empassant senceres, pensant que quan arrivessin a la panxa, volarien i podria gaudir de la sensació i així sabria si mai havia estat enamorat.

Tot anava bé, o almenys això és el que ell es pensava, fins que es va empassar una Zygaena trifolii, que pel que sembla porten cianur a les ales. Sobtadament va notar un malestar i mica en mica es va anar morint. Finalment va morir sense saber si sabia estimar, però d'alguna manera va tenir la sensació de que havia aprés a morir d'amor.

 

Hipnosi

Hola Remei, perdona que et molesti, sóc la Jero, si ... la Jerònima. Es que t'he d'explicar una cosa.

...

Tens cinc minuts oi ?

...

Ja sap que el meu marit i jo no anem massa bé darrerament, però de cop i volta, l'altre dia es presenta a casa més d'hora del normal i em diu :

Vinga nena ! Arreglat que avui sortim a sopar i després anirem a un espectacle.

A un espectacle ? - li vaig dir jo estranyada per aquell rampell que li havia agafat.

I mentre em donava pressa per què em posés el meu millor vestit i m'arreglés per sortir (ja saps, tot allò del maquillatge, les ungles pintades...) m'anava explicant els seu pla. Em va dir que primer em portaria a sopar a aquell restaurant italià que a mi tant m'agrada, ja havia reservat taula per a dos quarts de nou (i em va assegurar que havia confirmat que tinguèssin aquells raviolis de carxofa que tant m'agraden). Després baixaríem xano-xano per la rambla i aniríem al Teatre de la Ciutat. Es veu que hi havia un espectacle que només estaria dos dies aquí i que no ens ho podíem perdre. Si vols que et digui la veritat, tant d'entusiasme, em feia mala espina. Em segueixes oi, Remei ?

...

Ah ! Es que em pensava que havies marxat. Bé, doncs com et deia, vam anar a sopar i va ser fantàstic, aquell maitre tant fi, amb aquell bigotet cargolat com en Dalí i imitant un bonic accent napolità ( en aquest restaurant cuiden fins al mínim detall, encara que tothom sap que el maitre és de Santa Coloma).

Després vam baixar per la rambla, agafadets del braçet com dos enamorats (tot i que com tu saps, ja fa dies que ens han passat aquesta mena de fogots) i ens vam plantar al davant del teatre :

Hipnòticus - anunciava un cartell lluminós - Mai no oblidareu aquesta nit.

Pel que em va dir el meu marit, es veu que es tractava del millor hipnotitzador del món, un fòra de sèrie. Ja em va estranyar que el meu marit volguès veure un espectacle com aquest, doncs ell és un descregut de totes, totes. Però la gran sorpresa encara estava per arribar...

Remei, que em segueixes ? Si ? D'acord, doncs segueixo.

Va començar l'espectacle i va sortir un home misteriós vestit de color negre i només il.luminat per un miserable focus. Després de tota la tonteria de l'explicació dels seus poders va demanar un voluntari entre el públic. I ja tens el meu marit aixecant el braç amb entusiasme i pujant com un cabirol a l'escenari. I ara ve una cosa forta, però no encara la més forta.

Remei ?... D'acord, segueixo.

L'home del vestit fosc treu un pèndol de la butxaca i hipnotitza al meu marit. Cau a terra tant llarg com és i l'hipnotitzador em diu :

- Què vol que en fem senyora ? El té a la seva disposició.

Jo que m'ho rumio i penso : Ara és la meva !!!

Vull que faci la gallina. L'hipnotitzador li va donar un copet al front i li va dir : Ets una gallina.

Acte seguit, el meu home, va començar a caminar a la gatzoneta i a fer cloc cloc, aletejant amb els braços gairebé plegats sota l'aixella. Només es parava per picar amb el nas a terra, vaja...com si fòs una gallina....

Segona sorpresa de la nit, i encara no és el més fort...

L'hipnotitzador, enmig de les rialles de la gent, es posa la mà al front, sembla que es mareja i cau. Infart fulminant - va sentenciar un metge que hi havia a la sala ( com a tots els avions i restaurants de prestigi, sempre hi ha un metge a la vora).

El meu marit continuava cloquejant per l'escenari i finalment amb l'ajuda d'un acomodador i la taquillera (que era de pagès), vam aconsseguir posar el meu marit dins d'un taxi.

Es veu que l'hipnosi era tant poderosa que a hores d'ara encara no l'hem pogut retornar al seu estat natural. I vols saber el més fort, i ara si que ja acabo...

Doncs com que a casa no parava quiet, em picava les engrunes de la taula havent dinat, s'enfilava als estenedors de la roba per dormir i m'ho deixava tot fet una porqueria, el vaig tancar a fòra el pati. I mira si era fort el poder de l'hipnotizador (deien que el millor del món), que aquest matí quan he anat a tirar-li una mica de blat de moro (no vol menjar res més), he trobat que en un raconet del jardí, el meu marit, acabava de pondre un ou...

És fort oi, Remei ?

Emergència !!!!

Potser caldria que l'avisèssim - va dir la Maria.

La Maria era poruga, i qualsevol cosa la posava molt nerviosa. La troballa d'aquella tarda l'havia preocupat especialment. De fet havia pensat en trucar a la policia, però no ho va fer per vergonya. No seria la primera vegada que els trucava i el sergent l'havia engegada a pastar fang. El seu marit, que l'estimava amb bogeria, ja no en feia massa cas d'aquestes coses i procurava treure-li importància.

Però aquest cop era terrible. Aquella visió la va deixar garratibada, li tremolava el llavi inferior i li suaven les mans que eixigava compulsivament amb el davantal. De fet estava en estat de xoc, no podia moure els peus de terra i la mirada li va quedar fixada, en aquella horrible visió.

Dues hores més tard, quan el cansament començava a manifestar-se a les seves cervicals i la tensió li provocava rampes als dits dels peus, va tenir un altre ensurt.

Tiruriru-tiruriru-tiriru-tiiiiiii - era el seu mòvil, mai s'acostumaria a aquella sintonia.

Era la seva amiga, la Filomena (encara que tothom li deia Filu,) que estava preocupada per què la trucava a casa i no contestava el telèfon.

Has de venir de seguida Filu, sóc al pati, al darrera, no em puc bellugar - li va dir plorant.

Ara baixo !!! - la Filu no li havia fallat mai de la vida i sempre acudia en la seva ajuda.

La Maria li va explicar la situació, fins i tot li va insinuar la possibilitat de trucar a la policia.

La Filu, molt més serena que ella, va analitzar la situació, va sospesar els pros i els contres, va valorar les diferents sortides que tenien i finalment, amb aplom, seguretat i valentia va dir :

Que jo sàpiga, això només ens ho pot solucionar una persona. Aquesta mena de problemes cal afrotar-los des de un bon principi, sense donar-los temps a que es facin més grans. Després tots els esforços seran en va....Maria...pàssam el mòvil - va ordenar.

Però per l'amor de Déu...a qui vols trucar ara ? - va somiquejar.

A tu que et sembla....A Sant Jordi !!!!!!!

A ran de terra i prou.

Potser ja fa massa que durava la broma. Tard o d'hora m'havia de succeir, la situació era absolutament insostenible de totes totes. Finalment he decidit independitzar-me, ja n'hi ha prou de viure a casa els pares. De fet ells ja fa temps que a la seva manera m'ho insinuaven, però sense dir-m'ho del tot clar.
I no et vindria de gust viure la teva vida ? - em diu el pare sovint – No és que et vulguem fer fora de casa però ja fa molt de temps que els teus germans han volat.

I ha estat aquest matí quan finalment he decidit marxar. Quan he arribat al carrer, gairebé tot era nou per mi. Però jo he fet el cor fort i he tingut clar que la meva única opció era tocar de peus a terra d'una vegada. El món, des de aquí és molt diferent, tot sembla molt més proper, més gran, ara veig les coses a un nivell que ni hi estava acostumat. Segons quins problemes semblen molt grans, però no insalvables.
Vaig per la vorera caminant amb pas curt i decidit, la veritat és que tinc una mica de por. Procuro anar ben arrambat a les cases no fos cas que tingués algun ensurt.Hi ha gent que em mira, estranyats, alguns fan cara de sorpresa quan em veuen travessar el carrer a tota velocitat. Els cotxes em fan molta por. I les motos encara més, no te'n pots esperar res de bo.

També he d'anar alerta amb la gent que surt dels portals sense tenir cura i sovint això m'ha donat algun esglai.Mica en mica m'he anat acostumant al carrer, als seus perills i a la seva dinàmica.Bo i això he de reconèixer que anar a peu és un risc. Però què voleu que hi faci si sóc un ocellet i de ben petit que pateixo de vertígens i no he pogut volar mai.

Jo no estic fet pel fred...

Renoi !!! Aquesta fredor he de reconèixer que no la puc suportar més. Se’m fica fins al moll dels ossos i a voltes em sembla que m’immobilitza. Quan tinc fred no sóc capaç de fer gran cosa. I aquesta fredor se’m posa per tot arreu, a les mans i aleshores perdo la sensibilitat, al nas i em cau la gota, a les orelles i em piquen i no em paro de gratar, per no dir dels peus, als peus es horrorós, les puntes dels dits m’arriben a fer tant de mal que em sembla que hi tinc mil agulles clavades.

Contínuament sento unes esgarrifances que em pugen i em baixen per l’espinada com una cremallera, incansable, que no para d’obrir-se i tancar-se. Tremolo tot jo com una fulla i en els moments més crítics, fins i tot les dents sembla que ballin claqué.

A més a més no suporto aquest obrir i tancar la porta cada dos per tres, ara poso i ara trec. I la llum ? Us podeu imaginar que és haver de sofrir que a cada moment s’obre el llum i després s’apaga ? Doncs us ho diré, un veritable martiri. Posat a queixar-me també us puc dir que aquest soroll que sento de dia i de nit, em farà acabar malament dels nervis. És com un rum rum continu, mai no reposa, que no em deixa descansar.

I és que jo, tal i com us he dit, no estic fet pel fred.

Definitivament hauré de fer un pensament i qualsevol dia d’aquests hauré de deixar de viure a dins de la nevera.

Sóc la més lletja

I us asseguro que es ben veritat, sóc la més lletja. De ben petita tothom ho comentava tant a les meves esquenes com al meu davant sense cap mena de compassió. I a mi se'm trencava l'ànima.

La mare s'esforçava en donar-me ànims i en treure importància a segons quina mena de comentaris que m'arribaven per totes bandes. Recordo com cada dia m'explicava abans d'anar a dormir el conte de l'aneguet lleig i pretenia que jo creguès que amb el temps em tornaria bella, formosa i atractiva.

Segurament qui més tocava de peus a terra era la iaia, que només em deia :

- Mira nena, per quatre dies que hem de viure no pateixis gens ni mica, si ets lletja, doncs ho ets i ja està. Potser aquesta serà la sort de la teva vida.

I a fe de Déu que la iaia tenia raó.

Vaig patir una adolescència terrible, ja us podeu imaginar la crueltat de les companyes, totes les "floretes" que se'ls acudien anaven dirigides a la meva aparença física, que d'altra banda jo mateixa començava a intuir que amb el pas del temps passaria de horrorosa a repugnant. Però a mi, la veritat tant me feia, jo em repetia una i mil vegades el que em deia la iaia : la meva lletgesa serà la sort de la meva vida.

Com la majoria de les de la meva clase vaig acabar treballant en un bar, a voltes semblava que no servísim per gran cosa més que per això. I jo, segurament per fortuna, vaig anar a parar a un bar de mala mort. Un bar d'aquells plens de gent que crida, homes jugant a les màquines i parlant de fútbol. Un bar d'aquells amb els vidres bruts i el terra enganxós amb un fosca pàtina de ves a saber què. Un bar amb olor de fregits i refregits eterns i de cendrers bruts. Un bar amb el wàter perennement inundat de fluids i no tant fluids pestilents.

Però allí vaig ser feliç molt i molt de temps, em passava el dia amunt i avall de la barra, escoltava converses i aprenia moltes coses. Allí vaig saber que els que ens governen son una colla de fills de puta (això deien els clients cada dia), en ben pocs dies vaig entendre que els empresaris i capitalistes eren una colla de cabrons ( a final de mes no es parlava d'altra cosa) i que la justícia era un "catxondeo" ( i reien fent referència a un alcalde de Jerez, que sembla que va fer famosa aquesta definició). Amb el fútbol mai no en vaig acabar de treure mai l'aigua clara, no vaig mai a saber qui eren els bons i qui eren els dolents. Només em va quedar una cosa clara, i és que els àrbitres no eren gent de fiar. Tampoc no vaig entendre mai per què aquells homenots (que eren majoria entre la clientela del bar) trobaven totes les dones despullades de les revistes més "bones" que les que ells tenien a casa i que anomenaven la "parenta". Segurament debíen ser coses d'homes.

Finalment, un bon dia, el senyor del bar, panxut, mal afaitat i amb la camisa tacada, em va mirar i em va dir :

- Mira que té collons la cosa, fa tres mesos que et poso a totes les tapes i no se't menja mai ningú. Mira que n'arrives a ser de lletja....... - i em va llençar al calaix on tiraven el marro del café.

P.D. - I així es va confirmar el que em deia la meva iaia, com que era l'oliva més lletja del món, vaig poder estar tres mesos en un bar sense que mai ningú em toquès ni em punxés amb un escuradents usat. L'oliva més lletja no se la menja mai ningú. He d'agrair també que l'amo del bar, cada vegada que em trobava sola i abandonada al fons d'un plat, em prenia, em mirava i em tornava a posar al pot de les olives.

Col·leccionables

Potser si que n'he fet un gra massa i a darrera hora he estat una mica exagerada. Per descomptat que sempre he reconegut els meus excesos i he procurat, en la mesura del meu creixement com a persona, anar-los redireccionant cap a una estabilitat individual.

Aquesta vegada em sembla que tindré prou temps per a fer-ho.....

De fet tot va començar amb els jocs olímpics de Barcelona 92 ( a la ville de...Barcelona) i amb aquella eufòria que ens va envair a tots, per bé o per mal, i en totes direccions. En el meu cas he de reconèixer que mirat ara i des de la distància, indubtablement va ser per mal. Com deia, el principi va ser aleshores amb aquella mena de bestiola estrafolària que va parir en Mariscal, en Cobi. En un tres i no res vaig veure la meva casa envaida de tota mena de Cobis. Pins, adhesius, peluixos, samarretes, gorres, taces, calçotets, mitjons...Vaig arribar a comptabilitzar més de setanta cinc col.leccions de Cobis en qualsevol format o postura.

Vaig pensar que allò era una febrada passatjera, però només va ser el començament de la dèria de col.leccionar. La continuació van ser els fascicles col.leccionables que competien setmana darrera setmana en la seva estupidesa i sense sentit. Els escuts de les cases pairals de La Garrotxa s'amuntegaven al costat de les miniatures, fetes a escala, de la història del calçat messopotàmic. Em vaig trobar a la cuina amb una vitrina amb les reproduccions d'olles i cassoles d'una de les dotze tribus d'Israel (em sembla) i al costat del sofà un moblet infame que exhibia les cent trenta pipes que va utilitzar Sherlock Holmes abans de passar-se als branquillons de farigola. Fins i tot tenia al capçal del llit, un expossitor amb les còpies dels condons utilitzats per Rocco Sigfredi des de la primera comunió fins que va esdevenir una estrella.

Les col.leccions m'envoltaven, m'envaien i m'anulaven, sense que jo hi podés fer res.

Vam haver de deixar el cotxe al carrer per què el garatge era ple de models a escala 1:20 de tots els prototips que mai van sortir al mercat dels millors fabricants d'automòvils de la Baixa Sajònia i al safareig hi lluia amb esplendor pròpia tota la gama d'ampolles de Lejía Conejo, des de la seva fundació fins al darrer model de lleixiu esferificat (dissenyat això si per Ferran Adrià).

Tot eren col.leccions a la meva vida, a la meva casa i avui, precisament avui no he pogut suportar-ho més i he decidit acabar-ho d'una vegada i per sempre. Oi que m'enten senyor agent ?

Miri senyora, jo ho entenc gairebé tot, al llarg de la meva vida les he vistes de tots colors, però.....vosté creu que era necessari donar cent setanta punyalades al seu marit per què acabava de començar la col.lecció de ganivets japonesos de La Vanguardia ?

És clar, potser amb sent seixanta ni hauria hagut prou....és això el que em vol fer entendre, senyor agent ?

Efectivament senyora, efectivament - va dir l'agent mentre li possava les manilles. Per cert, li va possar les seves manilles preferides de la col.lecció "Grillons i manilles de tots els temps". 

La ponència

El conductor de la sessió va donar la benvinguda als assitents i va anunciar el començament de les ponències.

Era la primera vegada que jo assistia a una reunió d'aquesta mena i estava certament intranquil. Tota aquella gent semblava que ja es coneixien i aparentment demostraven tranquilitat, alguns fins i tot amb les seves mirades creuades significaven clarament un fort sentiment de complicitat.

La meva assitència era per descomptat voluntària, però arribat el moment de la meva intervenció, certs pensaments d'arrepentiment em començaven a giravoltar pel cervell.

Finalment el mestre de cerimònies em va concedir la paraula i totes les mirades es van centrar en mi. Les vaig repasar abans d'obrir la boca i hi vaig trobar una mica de tot. Interés, complicitat, expectació, indiferència....

Certament m'enfrontava a una tasca difícil, el meu discurs havia de ser concís, entenedor, interessant, a l'abast de tothom i sobre tot, havia de ser un discurs guanyador. Havia arribat el moment de la veritat i vaig decidir que el millor era avançar un pas endavant i dirigir-me als oients amb veu clara, alta i ferma. Encara que com s'acostuma a dir en aquestes ocasions, la processó anava per dins.
Vaig començar a explicar el meu passat. Els vaig dir que en tota la vida mai no havia tingut un destí massa concret, els meus moviments i les meves intencions sempre havien estat desballestades i sense un objectiu definit. Mentre alguns rumors s'estenien per la sala vaig continuar amb aplom i seguretat. Si alguna cosa havia estat constant però en la meva vida, havia estat el continu festeig amb conductes políticament incorrectes, havia jugat amb els límits, fins i tot, de la legalitat. Probablement els set pecats capitals havien estat des de un bon principi el meu llibre de capçalera i el meu afany per complir-los, en el pitjor sentit de la paraula, m'havia portat a terribles actes en favor de la més infame perversió.
Vaig notar un cert estat d'inquietud entre els assistents i alguns xiuxiueijos que sortien de les darreres files, en canvi, el moderador somreia i assentia amb el cap una vegada i una altra a les meves explicacions.
Sense voler entrar en detalls, vaig passar de puntetes per damunt de les meves activitats relacionades amb el tabac, l'alcohol, les drogues i el sexe. Sense oblidar per descomptat altres activitats, considerades per mi mateix com de menor importància, relacionades amb la droperia, la golafreria i altres malvestats per l'estil.
Justament quan anava a entrar directament en l'explicació del meu projecte de futur i les meves ambicions de cara a acabar la meva impresentable existència de la manera menys ética possible, una senyora de la segona fila em va interrompre i em va preguntar:
- Així doncs, vosté deu ser el dimoni ?
Vaig reflexionar un moment i vaig respondre conscient de que aquella seria la darrera frase de la meva ponència i que amb allò ja quedaria tot dit :
- No senyora - vaig començar fent-me una mica l'ofès i continuant amb tanta bonhomia com vaig ser capaç - jo, senyora, sóc un cercle viciós.

L'amant

Ja feia quatre anys que estava feliçment casat (o almenys això és el que jo em pensava) quan un dia al vespre havent sopat, la Margalida em va dir amb llàgrimes als ulls:

- Ho sento molt per què jo encara t'estimo, però hi ha una altra persona i ho hem de deixar. Ja no et puc enganyar més....

El món em va caure al damunt, el meu univers de felicitat acabava d'esclatar com un coet de festa major. Vaig intentar parlar-ne i saber-ne el per què, però tot va ser inútil. Un altre home s'havia creuat en la nostra vida i havia captivat a la Margalida irremeiablement.

Vaig recollir les meves coses, vam arreglar els papers i ens vam separar com a persones civilitzades. Només un segon abans de sortir de la casa per darrer cop, li vaig preguntar:

- Què el conec ? Com es diu ?

- No sé si el coneixes, potser de vista, es diu Jordi. Va venir a viure al barri uns dies després de casar-nos....no et vull fer cap mal, però la meva història amb el Jordi fa anys que dura....

Emprenyat vaig marxar donant un fort cop de porta i vaig sortir al carrer sense massa atenció quan vaig topar amb un altre home que entrava al portal de casa.

I vaig marxar lluny, lluny de veritat. Em va semblar que la distància m'ajudaria a oblidar i a refer la meva vida. I la veritat és que així va ser. Només uns mesos més tard, en un petit poble de la costa on vaig intentar refugiar-me de la meva disort, vaig conèixer l'Adelaida. Semblavem estar fets l'un per l'altre. De seguida ens vam entendre (i potser enamorar), segurament erem ànimes besones cercant el nostre destí.

Tot anava bé, semblava que el meu passat havia quedat tant lluny com la Margalida i els seu amant.

Però aquell matí tot es va capgirar. Vaig tornar abans d'hora a casa i només posar la clau al pany vaig saber que allí en passava alguna de grossa. Al passadís de la meva propia casa vaig topar amb un home gairebé nu que duia tota la seva roba recargolada sota el braç i que només deia :

- Ho sento, ho sento.... - i va fugir escales avall.

Darrera seu va apareixer l'Adelaida dient el mateix:

- Ho sento, ho sento....

La conversa va ser molt curta i concreta. La meva segona dona m'havia estat enganyant des de gairebé el primer dia amb un home acabat d'arribar al poble. Deia que li sabia molt greu, que encara m'estimava, però.....

Senzillament la mateixa cançó que ja sabia de memòria.

Només per curiositat, l'endemà abans de marxar li vaig preguntar:

- Què el conec ? Com es diu ?

- Potser de vista, viu al nostre carrer, dues cases més avall,....es diu Jordi....

A dos mil quilòmetres d'allí vaig tornar a establir-me. No em treia del cap que dues dones m'haguèssin enganyat amb un tipus amb el mateix nom. Semblava cosa de bruixeria.

I sense voler o potser volent, em vaig embolicar amb una tercera dona, la Griselda. Per evitar ensurts vaig decidir treballar des de casa, al cap i a la fi jugar a la borsa és pot fer des de qualsevol lloc, només cal un ordinador i poca cosa més. No m'agradava fer-ho, doncs jo creia que calia separar el treball de la vida privada, però la veritat es que estava prou escaldat per a suportar segons quins ensurts.

Un bon dia la Griselda em va comentar que a les tardes aniria a cuidar a la seva cosina, que estava malalta i vivia al poble del costat. No hi vaig posar cap pega, però no m'ho vaig creure de cap de les maneres.

Al segon dia, la vaig seguir discretament.

Vaig veure que entrava en un motel de carretera i just darrera d'ella hi entrava un home d'aspecte familiar. Mentre maleia el meu destí, aquella silueta va deixar de ser familiar per ser coneguda. Aquell mal parit era en Jordi, el que havia trobat mig nu a casa meva. Vaig sortir del cotxe i vaig entrar al motel, no va ser difícil saber a quina habitació eren doncs els gemecs de la Griselda quan feia l'amor eran absolutament reconeixibles.

D'una puntada de peu vaig esbotzar la porta i allí eren fent l'amor salvatgement a sobre del llit.

La Griselda es va tapar amb el llençol (com si jo no l'hagués vist mai nua) i l'amant, en Jordi, es va girar tranquilament, em va mirar als ulls i va dir :

- No és el que sembla....

- Calla fill de puta !!! - li vaig dir - Ja m'has fotut tres dones i dius que no és el que sembla ? Doncs ja em diràs que és això ?

Em va somriure i simplement em va dir :

- Jo en realitat, estic enamorat de tu. Fa anys que et segueixo i només vull que deixis totes les dones per estar amb mi, ho entens ara ?

I em va fer un petò a la boca.

Qui és l'últim ?

El que m'empipava més d'anar a certs llocs eren les cues inacabables que t'hi trobaves. Però a voltes, m'agradés o no, calia fer-ho.

Per tant em vaig llevar d'hora i vaig anar decidit a enllestir el més aviat possible aquell afer que tanta angúnia em feia. La veritat és que no tenia cap importància, però era més la mandra que fan aquestes coses que no pas altra cosa.

Vaig arribar a l'oficina a les vuit tocades, no hi podia haver massa gent doncs era molt d'hora. Vaig veure uns quants galifardeus fent cua per pujar amb l'ascensor, però jo que malgrat l'edat encara sóc àgil i decidit vaig pujar per les escales i d'aquesta manera tant senzilla els vaig avançar.

- Mala negada !!! - vaig dir en entrar al despatx, (de fet vaig pensar "me cago en la puta", però es veu que a més de groller i masclista no està massa ben vist dir això a segons quins llocs).

Ja n'hi havia sis o set al meu davant fent cua al taulell, però no estaven com Déu mana, arrenglerats i en perfecte ordre. Potser fins i tot vagarejaven, esperant que el funcionari que havia d'obrir a les vuit, arribés al seu lloc de treball.

- Qui és l'ultim ? - vaig demanar educadament -  però ningú em va respondre. Vaig fer veure que tosia una mica per cridar l'atenció i vaig tornar a repetir la pregunta. Ni cas. No es van molestar ni en girar-se, em va semblar que feien l'orni tots plegats no sé amb quina obscura intenció.

- A veure !!! - vaig alçar una mica més la veu - Poden fer el favor de dir-me qui és l'últim si us plau ? - Un va fer com si és volgués girar, però no ho va fer, només es va gratar l'orella i després tornà a creuar els braços damunt del pit.

Jo, si hi ha alguna cosa que mai ningú no em podrà guanyar és a tossut. Però molt i molt tossut que sóc i més quan m'ho proposo, per alguna cosa em dic Josep Erra i Erra. A l'escola, quan em volíen fer enfadar em deien sorneguerament : Mira ja ha arribat el "señorito erre que erre..." i m'ho deien en castellà per fer-me enrabiar més.

I veient que aquella colla de ganàpies no responien i és més m'ignoraven profundament vaig començar a repetir amb insistència i amb totes les tonalitats de veu que vaig poder la frase :

- Perdò, qui és l'últim ? - calculo que unes dues centes vegades.

Finalment quan ja estava extenuat (i potser esmaperdut i tràgic) vaig caure de genolls i vaig començar a plorar desconsoladament, vaig notar que em picaven a l'esquena i em deien en una estranya i gutural veu :

- Perdoni, que vol alguna cosa ?

- És clar que vull aguna cosa - vaig bramar mirant-lo fíxament als ulls - vull saber qui és l'últim ?

- Jo mateix per servir-lo, encara que tots els que veu aquí hem vingut plegats i anem junts.

- I com és que no em fan cas, ni tant sols s'han molestat en girar-se.....

- Ai, perdoni. És que estavem distrets i no l'hem sentit. Nosaltres som les esses sordes i és clar......... no l'hem sentit. - i em va donar uns copets a l'esquena.

El Tarot de Marsella.

Feia molt de temps que aquelles dues amigues no es trobaven i potser va ser l'atzar o ves a saber què, un bon dia es van trobar baixant les escales del metro.
- Quant de temps !!!! - va dir una.
- Si noia...quina sorpresa trobar-te aquí..- va respondre l'altra.

Després d'intercanviar unes quantes frases típiques i tópiques d'aquelles que no van a parar enlloc, la primera li va explicar a la segona que aquell cap de setmana s'aniria a tirar el Tarot. Li va explicar que era un experiència que li feia molta il.lusió, que no ho havia fet mai i que li havien explicat que era una experiència fantàstica.L'altre amiga, poc amiga d'aquestes coses li va preguntar si ja n'estava segura del que anava a fer, li va dir que a vegades posem moltes expectatites en aquests afers i que després venen les desilusions, els desenganys i sovint les depressions.La primera li va respondre que estava carregada de punyetes, que ella estava segura de que li aniria molt bé i que seria fantàstic. Li havien recomanat un Tarot gairebé infalible, de confiança, sense "trampa ni cartón" li va dir encastellà doncs era una mica "pija".
La desconfiada amiga li va advertir que malgrat tot que anés amb compte, que mai se sap, fins i tot i va dir que anés amb "mucho ojito" (ella també era una mica "pija" i de tant en tant deia paraules en castellà).
L'altre li va dir que de cap manera, que ella estava segura del que feia i on ho anava a fer, fins i tot li va donar detalls. Aniré a Marsella, m'han dit que allà és el millor lloc del món per aquestes coses - va proclamar segura, contenta i satisfeta.
Es van acomiadar picant-se mútua i recíprocament les galtes i llençant dos petons a l'aire i van quedar que ja es trucarien.
Unes setmanes més tard, la noia que es malfiava de tot plegat va trucar a la seva amiga per saber com li havia anat amb el Tarot de Marsella.
- I què Lali (de fet és deia Dolors, però es feia dir Lali), com va anar a Marsella, ja et vas tirar el Tarot ? - va dir una mica sorneguera i tafanera alhora.
- Doncs molt malament noia, no va valer la pena....
- Ja t'ho vaig advertir que aquestes coses eren una enganyifa...ho veus com no calia anar a tirar-se el Tarot a Marsella.
- Es ven veritat noia, vaig perdre tot el cap de setmana i si vols que et digui la veritat el Tarot de Marsella folla molt malament. Si mai tens una necesitat et recomano que truquis al Manolito, sempre està a punt per fer un favor i si el convides a sopar fins i tot ve a casa. El Manolito si que folla bé !!!!!

Ara baixo....

Dispenseu-me si vaig massa depressa, m'acaben d'avisar que en una estoneta hauré de sortir i ja se sap que a vegades quan surts, no saps mai si tornaràs.


De fet fa dies que es veia a venir, molts companys i companyes en les llarguíssimes hores mortes que tenim, ho comentaven reiteradament, i el que semblava un rumor sense solta ni volta, finalment ha passat a ser una realitat. Encara hi ha qui diu que el que ens passa és una mica com allò que diuen que una mentida dita moltes vegades acaba sent una veritat.
Però que voleu que us digui, a mi aquestes fredorades de final de temporada sempre m'han fet mala espina. I si afegim els corrents d'aire i aquestes humitats que es fiquen a dins i sembla que no vulguin sortir, doncs irremeiablement tenim tots els números en que això acabi malament.
Ahir al vespre, havent sopat, ja ens van advertir que segurament avui hauríem de sortir. No us podeu imaginar el rebombori que es va organitzar. Fins i tot els del comité van amenaçar en fer una vaga. Però ja se sap que qui mana, mana i no hi ha revoltes ni vagues que hi valguin. Pel que sembla a darrera hora un sector (el més negociador i de tarannà pacífic) va intentar negociar un aplaçament per una altra ocasió més addient, però ni hi va haver res a fer.
Alea jacta est - es veu que van dir els "capitostes" amb un aire foteta.
I així ha estat, aquest matí a primera hora hem estat convidats (obligats) a sortir. Ens han portat fins al punt concret de sortida i ens han, com qui diu expulsat. De seguida hem vist que l'operació era una barrabassada sense cap mena de coherència ni sentit. Anàvem caient desordenadament per damunt de tot el territori amb la certesa de que ara no calia això. Hem aprofitat els nostres darrers moments per a demanar perdó als qui sovint miren enlaire i pretenen endevinar o entrellucar quina serà la nostra següent acció. I els veiem, incrèduls, mirant alternativament cap amunt i assenyalant la data al calendari amb el dit índex. Després, arronsant les espatlles i amb cara d'incredulitat, s'amagaven cuitacorrents al seus refugis i miraven amb estupor, a través dels vidres, els nostres suaus, però implacables i continuats fins a l'extenuació, aterratges per tot arreu.....
Ah!!! Se'm oblidava, per si a algú li interessa i ho vol fer constar a les seves memòries, el meu nom és Floc, Floc Deneu. I avui és 8 de març de 2010.

Només faig plorar...........

La porta de la consulta es va obrir i l'infermera no va pder reprimir les llàgrimes.
- Passi, passi - va dir sanglotant - el doctor l'atendrà tant aviat com pugui.A la sala d'espera només hi havia una dona jove amb un nen petit que no parava de plorar.
- Em sap greu - va dir a la noia i seguidament va anar a l'altre punta de la saleta i va prendre una revista del cor i començà a passar pàgines gairebe´compulsivament. Ni tant sols va aixecar la vista quan va sentir que la noia, amb els ulls negats i el nen a coll deia a la infermera :
- Ja vindrem una altre dia, el nen no para de plorar i jo estic una mica tova - va deiaxar un moment el nen aterra i es va mocar sorollosament.La infermera amb un mocador sota el nas i els ulls ebvermellits va assentir amb el cap, incapaç de poder pronunciar ni una paraula i la va acompanyar a la porta.

Estava sola a la sala d'espera i només pensava una i una altra vegada en el per què del que li passava. Mai no havia entés la seva desgràcia. Portava tota una vida lluitant contra aquell fat que la persseguia des de sempre. Ho havia provat gairebé tot, teràpies de grup, medicina oriental, ioga...i no hi havia res a fer. A voltes havia pensat que fins i tot era víctima d'alguna maledicció, vudú o potser alguna màgia negra. Però mai no n'havia tert l'aigua clara. La seva realitat era aquella i semblava que no hi havia res a fer.Aquella visita al consultori del doctor Falguera era la seva darrera esperança, li havíen dit que aquell doctor tenia la mà trencada en resoldre dolencies tant o més estranyes que la que ella patia.
Però no hi tenia massa confiança.

La infermera va aparèxir llagrimejant terriblement i amb un fil de veu va dir :
- Ja pot passar, el doctor l'espera - i va indicar la porta que tenia a la seva dreta.
Va entrar a la consulta i el doctor era dret, d'esquena a ella i rentant-se les mans:
- Segui, segui, que ara mateix estic amb vosté.
Ella va seure i va acotar el cap, aquell home escabellat, corpulent i amb una aire desmanegat, no li inspirava massa confiança.El doctor es va girar i duia un fabulós habà a la boca :
- Li molesta que fumi ? - va dir - Ja sé que ho he de deixar......
- Per mi no se'n estigui doctor....
Deixant anar un núvol de fum entre blavós i blanc que li ocultava gairebé totalment la cara va dir :
- I doncs, què li passa ?- Miri doctor - va començar,estranyada de que que aquell home no estés afectat per la seva presència - no sé si el que em passa a mi és massa normal. De ben petita mai m'he pogut relacionar amb altres persones sense desencadenar terribles transtorns als altres...
- Quina mena de transtorns ? - va demanar el metge des de el darrera del seu particular espai emboirat pel seu propi fum.
- Doncs que no sé per què però quan la gent em veu plora. I plora molt. I finalment marxen i m'abandonen.
- Caram, ja es ben estrany això.
La visita va continuar protocolàriament entre preguntes, respostes i la immensa fumera que desprenia el doctor, xumant una i altra vegada el seu cigar.
Finalment i després de molta estona de no avançar en cap direcció concreta, el metga va dir mentre apagava l'habà al cendrer i expelia la darrera alenada de fum.- Em sembla que ja ho tinc - va dir tirant nas amunt - el que passa és que la solució, potser no serà massa bona per vosté, però si que ho serà pels altres. M'explicaré - va coninuar mentre unes primeres llàgrimes li començaven a lliscar per les galtes i se li entretallava la veu - La base de tot plegat està en el seu origen i la seva constitució. Aquest fet ens porta irremeiablement a certes conclusions que ens conduiran a la solució.
- De veritat doctor ? Què em passa ? Què he de fer ?
El doctor es va aixecar fet un mar de llàgrimes i va cridar l'infermera :
- Adelaida !!! Portim una caixa de mocadors - mentre plorava desconsoladament amorrat al intèrfon.L'Adelaida va entrar a la consulta feta una Maria Magdalena i deixà la caixa de mocadors al damunt de la taula.
Mentre es mocava sorollosament el doctor Falguera va dir :
- Per començar li diré que l'origen del seu problema rau primordialment en què vosté és una ceba. Però una ceba extraordinària, una ceba de seixanta kilos que va passejant per aquest món, inundant el seu entorn del que ara li explicaré :

Les cebes tenen una molècula que no te olor que es diu trans-(+)-S-(1-propenil)-L-cisteina sulfóxido i una altra molècula (enzim) que es diu alinasa (atenció a aquesta molècula que és l'estrella de la peli) que quan entra en contacte amb el trans-(+)-S-(1-propenil)-L-cisteina sulfóxido i transforma aquesta substància en d’altres 3: piruvat, amoníac i el gas syn-propanotial-S-óxid (propanotial pels amics). Aquest gas últim és el responsable que plorem com a Magdalenes.

- I ara que he de fer, doctor ?
El doctor, satisfet una vegada més per haver resolt un cas extravagant, es va arrepapar a la seva butaca, prengué un nou habà de la caixa que tenia a la seva dreta i mentre l'encenia amb gust va sentenciar :
- El millor seria un bon sofregit, però si ho prefereix, també la podem escalivar.

El borró

Probablement és cert que la meva procedència sigui d’origen desconegut. El meu avi sempre s’ha entestat en explicar-me una i mil vegades que l’important en aquesta vida no es l’origen, sinó el que s’ha vingut a fer en aquest món. És clar que, vertaderament mai no he tingut massa clara quina pot ser la missió d’una bola de borró i quan he interrogat al meu avi respecte a aquesta qüestió, sempre m’ha respost explicant-me no se què de “l’efecte papallona” i ha marxat rodolant pesadament cap un altre racó sota la llibreria on vivim.

A casa som sis, el pare, la mare, la meva germana petita, l’avi, un cosinet (orfe de pare i mare) i jo.

El pare i la mare son dues boles de borró que es van conèixer a sota d’un llit de matrimoni un dissabte que la gent que viu a casa nostra no van passar l’aspirador. De seguida van trobar coses en comú i van congeniar molt aviat. Aquell polsim dels mitjons, algun pel arrissat i la pols d’unes sabatilles mal espolsades els van ajudar a formar una família. De fet a sota d’aquell llit hi viuen moltes boles de borró, és una gran comunitat i com que les persones no tenen gaire traça a passar l’aspirador la comunitat va creixent.

Sobretot pels racons, entre el capçal del llit i les potes, allí es on ens reunim tots plegats i ens arremolinem al voltant de l’avi. Ell si que es autèntic!!!

L’avi es una pilota de potser tres o quatre centímetres de diàmetre que es mou pausadament i només arreplega pels i volves escollides. Es un borró taciturn, trist i silenciós. D’ençà que la seva dona se la va endur un cop d’aire l’avi s’ha convertit en un borró de poques paraules.

La meva germana petita es ben poca cosa, tot plegat tres o quatre pels mal seleccionats, probablement en deu portar algun de gat, i una mica de pols entortolligada. De tota manera es molt aviat per dir-ne alguna cosa, de fet només té dos dies.

El meu cosinet va quedar orfe de pare i mare tot just ahir al vespre. Els seus pares estaven massa a la vora dels peus del llit quan de sobte van quedar enganxats a unes sabatilles que passaven per allí i només vam tenir temps de veure com marxaven arrossegats per uns immensos peus cap al lavabo. Durant uns minuts van tenir l’esperança de que tornessin, però no va ser així, les sabatilles es van quedar al lavabo i només van tornar els peus descalços. De ben segur que no els tornarem a veure mai més...

La vida a sota el llit es molt accidentada per a les boles de borró i ha estat per això que aquest matí, aprofitant el corrent d’aire que s’ha originat quan han obert el balcó per orejar l’habitació, ens hem traslladat tots junts fins a sota la llibreria on vivim des d’aquest matí. Sembla un lloc més segur, quan hem arribat no hi havia ningú, segur que ahir van fer neteja i ja se sap que a sota les llibreries no s’hi ve a empipar tant sovint com a les habitacions.

Els borrons tenim una vida curta. Només sobreviuen al pas del temps els que troben llocs privilegiats i racons de difícil accés. La majoria moren sota una escombra o xuclats per un aspirador. El meu pare ens ha explicat que ell coneix un borró que assegura tenir més de dos mesos de vida. Sembla ser que es va instal·lar a sota el rentaplats i allí no l’empipa ningú. Alguna vegada he sentit parlar a altres borrons que diuen que hi ha llocs amagats en edificis molt antics on es poden trobar borrons de més de cent anys d’edat i fins i tot sembla ser que n’hi ha algun que s’ha associat amb teranyines... i a mi em sembla que ja no ha de ser el mateix!!!

P.D. - Aquest conte no és inèdit. Fa uns anys, ara no sabria dir-vos si tres o quatre, vas ser seleccionat per la revista Viari (que es reparteix als viatgers dels Ferrocarrils de la Generalitat) com a finalista d'un concurs. Va ser publicat com a tal (amb una tirada de 50.000 exemplars) i només conec una persona que se'l va llegir al tren. Era una cosina del meu pare que es va pensar que l'havia escrit ell (el meu pare i jo, casualment ens diem igual, però ell és més gran).

I vet aquí l'explicació, que si em descuido sembla un altre conte......

Tot té un principi.

- No sents quina mena d'olor de fusta cremada? - va dir el més gruixut.
- Si noi, jo diria que és pollancre, sembla que ve de sota....- va respondre l'altre.
La conversa era fluida i per què no dir-ho, càlida.
S'havien trobat sobtadament en aquella senalla de vímet feia no gaires dies i ja s'havien fet amics. Un era de can Roure i l'altre de can Alzina i el destí els havia portat a pasar les darreres hores junts.
S'explicaren els seus orígens i la seva vida, parlaren dels seus amics i de les seves malalties. Les anécdotes no hi van faltar, inclemències meteorológiques i altres perills desconeguts. Van recordar plegats la placidesa de les primaveres, els rigors de l'estiu, les plujes de tardor i les dificultats dels gèlids hiverns.
Però ara estaven junts, parlant distretament i només capficats per aquella olor de pollancre socarrimat i l'estranya escalforeta que els pujava mica en mica.
- Qui deu ser aquest senyor ?
- Em sembla que és l'avi, l'altre dia un de can Pi me'n va parlar, pel que em va dir, sovint s'asseu en un tamboret aquí al davant i fuma en pipa. A voltes l'acompanyen un parell de criatures que escolten atentament el que els explica.
- I què els explica ?
- No n'estic segur, però em sembla que en diuen contes.
- Contes ?
- Si noi, contes. Es veu que ho fan al vespre. Alguna vegada m'ha semblat sentir que en diuen contes a la vora del foc, però no sé que deuen voler dir.
- Jo tampoc, però aquesta escalfor que ens puja de sota em comença a molestar.
Mentre estaven capficats en l'escalforeta que els pujava cada cop amb més insistència, l'avi estosegà i començar a parlar:
- Hi havia una vegada..........