Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

divendres, 22 de novembre del 2013

Les cigonyes

Aquella família de cigonyes portava generacions i generacions anant i venint, amunt i avall, buscant el clima més propici per a el seu benestar.
No estava massa clar si volar tants quilòmetres al cap de l’any les feia massa felices. Mai s’havien plantejat si aquest anhel de viatjar era a causa de la simple tradició o bé que estaven genèticament programades per a fer-ho.
El que en canvi sempre els havia fet molta i molta ràbia era que quan s’aturaven a descansar en algun punt alt de les ciutats per on passaven, sempre hi havia alguna persona que les assenyalava amb el dit i li deia al nen o nena que els acompanyava:
-         Mira les cigonyes ! Potser algun dia et portaran un germanet !
I es quedaven tant amples.
Allò les trastornava molt per què seguidament les cigonyes petites començaven a fer preguntes d’aquelles que fan els menuts:
-         Mama ! Nosaltres portem els bebès dels humans ?
-         I quan ho fem ? Jo no ho he vist mai ?
-         Si un dia portem un bebè que me l’ensenyaràs ?
-         I a on recollim els bebès per portar-los ?
I així cada vegada any rera any, pregunta rera pregunta, i totes sense una resposta real.

La gota que va fer vessar el got va ser aquella tardor, mentre reposaven a dalt d’una esglèssia, quan una cigonya petita es va atansar al grup amb posat de milhomes i va dir :
-         Si les cigonyes portem els bebès als humans, han de ser els humans qui posin els ous als nostres nius, no ?

La cigonya en cap va ordenar aixecar el vol al grup i posà rumb cap a l’Àfrica.


divendres, 9 d’agost del 2013

La terra promesa

Aquella promesa els va omplir d’esperança. Els van dir que a ultramar trobarien un país meravellós, ple d’oportunitats i on la vida els seria d’alló més planera.
I van començar a remar, remaven sense defallir, amb un somriure als llavis, esperant veure la terra promesa ben aviat.
-         Què falta gaire ? - va demanar el més petit de tots.

-         No, no gaire, tot just després de l’horitzó – li van respondre.


NOTA : Aquest conte el vaig escriure l'octubre del 2012, per un programa de ràdio d'en Joan Barril. Demanaven contes molt i molt curts. Després d'enviar-lo, no vaig poder tornar a sentir el programa ( la veritat és que tampoc no m'en vaig preocupar massa ). Avui l'he trobat fent neteja a l'ordinador i de sobte he pensat que potser mai no l'havia llegit ningú.

NOTA 2 : Potser és més interessant la NOTA que el conte......

dimarts, 30 de juliol del 2013

Integració

En Marla i l’Esca van arribar a la nostra terra per mar.Un llarg viatge els va portar fins a les nostres costes i van ser acollits en un petit poble pescador.

- Marla, vols dir que aquesta gent ens acolliran ? Em sembla que som massa diferents....
- No siguis negatiu Esca. El meu pare sempre m’ha dit que els pobles es poden integrar sense cap problema, sempre que hi hagi respecte i que el nouvingut s’adapti als costums de la terra d’acollida. Nosaltres som respectuosos i no ens serà difícil adaptar-nos a aquesta nova situació.
- Com a tu et sembli, però jo no ho veig clar.

I així va ser com van començar a pensar en que seria el que més agradaria al seu poble d’acolliment, per a demostrar-los que es volien integrar.
Van aprendre l’idioma i la seva història, la més recent i la més antiga. Van estudiar la seva geografia i el seu art, coneixien rius i muntanyes pel seu nom i situació, pobles i ciutats i els més emblemàtics monuments i obres d’art.Respectaven totes les lleis i autoritats administratives. 

Amb tot aquest bagatge es van decidir a immiscir-se encara més en la seva integració i es van apuntar a un curset de danses populars. Estranyament els van dir que alló era molt senzill, que amb una sola classe n’hi hauria prou.
En Marla i l’Esca i altres companys que també s’hi van apuntar van acudir el dia concertat a l’hora assenyalada amb l’il·lusió d’aprendre a ballar.



- Marla, a mi que em perdonin, però això és una collonada. Em sembla que la setmana que ve, m’en vaig a Vilafranca a que ensenyin a fer castells, això de les sardanes no ho acabo de veure massa clar....


- Tu mateix Esca, no sé pas si hi trobaràs la diferència, aquesta gent son d'idees fixes....